Doctorand que duu a terme la seva recerca a l’IRCAM, fisioterapeuta i dissenyador de formació, Marc Papillon dedica avui la seva activitat a explorar els mecanismes del gest musical, del seu control i del seu aprenentatge.
Des de fa trenta anys explora amb els músics les interaccions entre percepció, moviment, emocions, cognició i expressió artística. El seu enfocament ha evolucionat d’una relació entre terapeuta i pacient cap a un procés de recerca compartida, en què el músic esdevé protagonista dels seus propis experiments.
Davant la distonia focal, ja no es tracta només de corregir una disfunció o de recuperar un gest anterior, sinó d’explorar altres organitzacions motrius, d’experimentar amb la variabilitat i de desenvolupar noves possibilitats de joc.
Aquest enfocament s’estén a la formació dels músics, a l’aprenentatge instrumental i vocal i a la prevenció de les dificultats lligades a la pràctica musical.
El seu objectiu és fer del músic un explorador del seu propi gest, capaç d’observar, de qüestionar, d’experimentar i de transformar la seva manera de tocar.
La distonia focal afecta sobretot músics experimentats. Després d’anys d’actuacions, aquests músics presenten trastorns motors no dolorosos que provoquen la contracció involuntària de grups musculars determinats.
Aquests trastorns apareixen a l’instrument, en passatges concrets, i sovint causen poques molèsties en les altres activitats de la vida quotidiana. En les distonies focals més marcades, però, els mateixos símptomes es poden descriure també en activitats paral·leles a la pràctica instrumental, com ara l’escriptura, l’ús del ratolí o del teclat de l’ordinador i altres activitats manuals fines i repetitives.
Avui la distonia focal es coneix millor, tant a les mans com a l’embocadura dels instrumentistes de vent.
Els orígens de la distonia focal del músic són diversos: canvi d’instrument o de tècnica, canvi de ritme de treball, estrès, por escènica, un context i un entorn difícils…
Diagnosticar aquests trastorns motors involuntaris i no dolorosos, que pertorben el joc instrumental, no sempre és fàcil… Les molèsties referides són diverses, i la distonia focal es manifesta de manera diferent segons els instruments i els músics. Aquests poden tendir a amagar les dificultats tècniques, i la simptomatologia pot passar desapercebuda. A més, les qüestions de vocabulari poden dificultar la comunicació entre artistes i metges.
Mal diagnosticats durant els primers anys, aquests trastorns motors desestabilitzen profundament el músic. A poc a poc tot s’ensorra al seu voltant: qualitat tècnica, nivell, legitimitat. Les relacions amb els companys es tornen delicades i, mentre la distonia no és clara en el cap del músic, encara ho és menys per al seu entorn.
Llavors és «fàcil» per a l’entorn interpretar aquests trastorns com a possibles trastorns psicològics.
En conseqüència, el músic comença a fer-se massa preguntes, sovint sense fonament, i s’instal·la una certa confusió. Les seves grans dificultats per tocar, sense cap explicació racional per part del seu entorn musical, l’instal·len en un comportament que caldrà transformar més endavant.
Els trastorns psicològics i conductuals derivats d’aquesta disfunció s’hauran de tenir en compte al llarg de tot el procés d’exploració i d’aprenentatge.
El músic se sent tranquil·litzat quan escolta un discurs clar i precís sobre allò que està vivint.
En el cas d’una distonia focal, el músic té grans dificultats per tocar, sense que el seu entorn musical en pugui donar cap explicació racional.
El músic intenta contrarestar el gest nociu i lluitar contra la seva distonia «per la força».
D’aquesta manera manté un patró erroni i accentua els símptomes d’una distonia que s’està instal·lant.
La distonia focal no és dolorosa.
Aquest trastorn es tradueix en un moviment involuntari d’un o diversos dits durant un passatge musical determinat; fora del joc musical, però, la mà afectada funciona habitualment amb normalitat.
Els dits cubitals són els que es veuen afectats amb més freqüència.
El músic pot notar rigidesa als dits, fatiga o molèsties a la mà, que provoquen notes falses o impedeixen la fluïdesa dels seus moviments.
La relació agonista/antagonista dels músculs flexors està alterada. Pel que fa a l’embocadura, es tracta de la relació entre l’orbicular de la boca i els músculs dilatadors.
L’equilibri funcional de la llengua és primordial. Cal fer una feina important sobre la relació entre la posició de la llengua i la seva dinàmica en el joc.
Pel que fa a la mà, la cintura escapular és també una clau fonamental per sostenir-la al màxim en l’espai, evitant qualsevol compensació.
Distingim els músculs protagonistes, que fan els moviments a la part distal del membre, i els músculs fixadors, que mantenen la posició del membre i asseguren l’eficàcia del gest sense entorpir l’acció dels protagonistes. Fisiològicament, aquests dos grups musculars treballen de manera sinèrgica. Aquesta coordinació falla en la distonia focal, en què es troba un trastorn postural de fons.
Tot i que la causa neurobiològica exacta de les distonies focals encara no s’ha aclarit, sembla que l’associació d’una pràctica instrumental intensa amb trastorns sensoriomotors, posturals, conductuals i psíquics, i de vegades amb una predisposició genètica o amb factors anatòmics desfavorables, podria ser l’origen d’aquesta afecció singular.
Preparar-se de manera eficaç. Presentar-se al 100% de les pròpies capacitats. Presentar-se plenament i estar disposat a molestar, a no agradar, a ser ignorat o menyspreat… de fet, res de tot això!
Desenvolupar la concentració, tocar amb seguretat en qualsevol circumstància i amb objectius clars. Un enfocament acurat i ergonòmic desenvolupa les qualitats que es busquen: velocitat, resistència i plaer de tocar.
Cap fals desesper: el músic és capaç de tornar a tocar amb plaer.
Cap falsa esperança: el músic no tornarà a tocar com abans, i segurament és en el seu interès.
Una de les competències més crucials, i sovint menystingudes, en la vida d’un artista és la capacitat de tocar de manera prolongada sense patir lesions ni sentir dolor, tot mantenint la qualitat de l’expressió artística. Aquesta competència té una importància particular en la carrera d’un artista, perquè va molt més enllà del simple domini tècnic del cos.
En primer lloc, tocar sense dolor és essencial per preservar la salut física a llarg termini. Els artistes passen moltes hores cada dia assajant i actuant a l’escenari, cosa que pot exercir una pressió considerable sobre el cos, en particular sobre les mans, els braços, l’esquena i les espatlles, el clatell, els llavis i les extremitats inferiors… El domini del cos en la seva globalitat, així com en les seves zones especialitzades —l’embocadura, les mans i de vegades els peus—, és molt més important que allò que s’anomena tècnica instrumental o vocal, massa sovint concentrada a l’extrem de la cadena (només les mans i/o els llavis). Un artista que pot tocar sense dolor està més ben preparat per mantenir una carrera duradora i continuar fent florir el seu art.
A més, tocar sense dolor permet preservar la qualitat de l’expressió artística. El dolor i les molèsties poden desviar l’atenció de l’artista de la interpretació mateixa i reduir-ne la capacitat de connectar emocionalment i de transmetre aquestes emocions al públic. Un artista que toca amb plena comoditat física té més llibertat per explorar els matisos de la música, per expressar les seves emocions i per crear una experiència profunda i autèntica.
En resum, tocar durant molt de temps sense dolor tot mantenint la qualitat de l’expressió artística és un repte exigent, però és una competència fonamental per a qualsevol artista que tingui cura de la seva carrera i del seu art. Exigeix un compromís constant amb la salut física, la tècnica corporal i el desenvolupament artístic, però la recompensa s’ho val, perquè permet a l’artista continuar compartint la seva passió amb el món sencer.
Descriviu què passa quan toqueu. En Marc llegeix cada missatge i us respon personalment, per veure junts el pas següent: una sessió individual o la formació més adequada.